El primer que us he de dir, és que no sóc pas creient, el segon és que des de que vaig arribar a Canovelles, he estat encuriosit per la presència del mot BELLULLA, i el tercer és que cal saber coses d'allà a on vivim. Segurament, molts de vosaltres tot això ja ho sabreu, però m'ha semblat correcte el fer aquesta composició de dades.
Al barri de Bellulla es troba el santuari on es
venerava la imatge de la Mare de Déu de Bellulla. Els orígens de la seva
devoció són confosos i comparteix la llegenda de les marededéus trobades.
Actualment, la capella és de propietat privada, però se'n conserven les imatges
d'aquesta capella situada al nostre municipi de Canovelles.
La llegenda explica que mentre una pastora de
Canovelles guardava uns bous, es va adonar que un dels animals se separava del
grup i es dirigia cap a la muntanya, avui coneguda amb el nom de Bellulla.
Allà, el bou s’agenollava i s’alçava i esgarrapava la terra. La noia va
explicar-ho al poble que, encuriosit, es va dirigir cap al petit turó. En
aquell indret van descobrir que hi havia un pou sec, dins del qual hi havia una
cova amb la imatge de la Mare de Déu.
La devoció es va estendre pel Vallès i s’ha constatat
que la capella ja existia l’any 1279, quan es va fer un llegat d’una lliura
cera per a l’obra de l’església. El pare Palmerola citava el reverend Guillem
Prat com a administrador el 1300. El 1310 es va fer una donació a la capella i
el 1364 el rector de Canovelles va autoritzar a Guillem Negrals a ser el rector
de Bellulla.
L'edifici primitiu fou substituït per un de tipus renaixentista, probablement quan la capella pertanyia als dominicans de Santa Caterina, de Barcelona, des del 1611, fins que el 1835 en foren desposseïts.
L’antiga imatge de bronze de la Mare de Déu de
Bellulla era venerada per la gent, ja que la consideraven advocada de la
vista, i era coneguda per tot el Vallès. Des del 1872 es trobava a la parròquia
Sant Fèlix de Canovelles, on va desaparèixer el 1936 a causa de la Guerra Civil
espanyola, i des de llavors se li ha perdut el rastre. Durant el període de
Guerra civil la capella va ser un hospital infantil que donava servei a tots els
infants malalts i ferits de la comarca.
Un reflex de la importància i de la devoció a la
Mare de Déu de Bellulla és l’encàrrec d’un retaule als coneguts pintors Vergós,
els mateixos que van realitzar el retaule de sant Esteve de Granollers. Els
germans Vergós, que eren deixebles de Jaume Huguet, van pintar unes taules per
al Santuari de Bellulla de les quals només se’n coneixen tres: una era una
Crucifixió (en mans de particulars), una altra dedicada a Santa Llúcia i la
tercera a Santa Àgueda (aquestes dues són a l’Art Institute of Chicago).
Santa Llúcia Santa Àgueda
L'origen medieval de la població de Canovelles resta evidenciat pel seu topònim, format en llengua romànica. Segons el Diccionari Alcover-Moll, la seva etimologia demostra que és un derivat diminutiu de Cànoves, que significa ‘ca(ses) noves'. El 1008, quan és documentat per primer cop, Canovelles devia ser un petit agrupament de cases noves relacionat amb algun nucli de poblament proper més antic.
El terme de Sant Feliu de Canovelles és esmentat el 1008, quan Ingilbert i Incúncia, la seva muller, permuten amb l'abat Ot de Sant Cugat cinc peces de terra que ells hi tenien, per compra, en canvi d'unes terres situades en un altre lloc que els donava el monestir; amb la cessió de les terres, els donadors traspassaven a l'abat i al monestir el domini i la potestat que hi tenien. D'aquest document hom pot deduir que dins el terme de Sant Feliu la propietat de la terra era força repartida entre aloers lliures (propietaris amb domini complet, absolut i lliure sobre les terres); entre els diversos aloers posseïdors de les terres amb les quals confrontaven les que passaren a ser del monestir de Sant Cugat (Condefred i els seus hereus, Vives i els seus hereus, Bonús, Pedrós i hereus, Sunyer i Pere, el qual era un dels qui més terres posseïa), s'esmenta l'església de Sant Feliu i el monestir de Santa Maria de Ripoll, que també hi posseïen terres. L'estructura de la propietat mostra encara un estadi prefeudal.
L'església de Sant Feliu no és documentada com a parròquia fins el 1072, quan Berenguer Guislabert vengué un alou situat en terme de la parròquia de Sant Feliu de Canovelles, i en terme de Santa Eulàlia (es suposa que Santa Eulàlia de Corró d'Avall, bé que el document no ho diu). Aquest document, el fet que no hàgim conservat gaire documentació medieval de Canovelles i la seva proximitat respecte de Granollers i dels altres pobles que gaudien de franquesa, ens porta a plantejar-nos la pregunta de si originàriament el terme de Canovelles no devia ser vinculat a algun d'aquests llocs que eren inclosos en les franqueses del Vallès. Canovelles fou de jurisdicció reial.
Sant Feliu (Fèlix) de Canovelles és un edifici del primer art romànic, probablement edificat en la segona meitat del segle XI. D'una sola nau, molt llarga (cosa que fa suposar que fou allargada amb posterioritat) i amb arcuacions llombardes (hi ha encastada una làpida romana amb una inscripció dedicada a L. Porcius Partenius). A banda i banda del presbiteri s'obrien sengles absidioles semicirculars que sobresortien exteriorment de la fàbrica de l'edifici; la de tramuntana desaparegué vers el 1500, quan al seu lloc fou construït un pas de comunicació amb la casa veïna de Magarola, i la de migdia, de la qual es conservava la fonamentació, fou reconstruïda durant la dècada del 1980. L'aparell de petits carreus és característic del segle XI. A la façana de migdia hi ha dues finestres romàniques i una porta de mig punt adovellada que podríem datar del segle següent. A la de ponent, al segle XIII, se sobreposà una bella portalada romànica, amb arquivoltes, decoració esculpida de temes geomètrics (ziga-zagues i escaquejats) i sengles columnes acanalades per banda, coronades per capitells composts amb decoració vegetal (acants) i zoomòrfica (diversos ocells), i un dels quals amb unes carotes als vèrtexs. La coberta de l'església, de canó lleugerament apuntat, data probablement dels segles XII o XIII. S'hi conserven dos quadres dedicats a sant Roc i a sant Andreu, de la fi del segle XVI. A la rectoria hi ha dues taules procedents d'un retaule on hi ha representats sant Llorenç i sant Esteve. Així mateix, es conserven dos quadres del 1750 amb l'Assumpció de la Mare de Déu i la Puríssima.
Al segle XVII, els Magarola hi posseïen extenses possessions: Can Castells, Can Guri, Can Bellver (avui Can Serra) i Can Pagès Vell. Els dominicans de Santa Caterina establerts a Bellulla hi tenien els masos de Can Camps (documentat des del segle XIII, anomenat més modernament Mas Lledó i Mas Figueres), Can Diviu Vell, Can Canyelles i Can Pertegàs. Els propietaris de Can Duran (mas documentat al segle XIII) eren batlles de Canovelles.
Si voleu aprofondir més sobre la Mare de Déu de Bellulla, llegiu aquesta meravellosa publicació del 1712:
Sembla que la talla de la Mare de Déu Bellulla no va ser sempre la mateixa. Les nombroses visites pastorals parlen de talles amb mides diferents. Segurament la primera talla d'època medieval, en estil romànic o gòtic, fou de fusta policromada. La talla que va arribar al segle XX, era d'aram daurat esmaltat, amb unes mides de 14 per 7 centímetres. Es tractava, per tant, d'una talla petita. La Mare de Déu apareixia entronitzada sostenint a la falda el nen Jesús, que duia un llibre. La Verge, amb la mà dreta, sostenia un ull. Els dos ulls del rostre de la talla eren de perles de colors diferents. Tot plegat reforça les tesis que presenten la Mare de Déu de Bellulla com a advocada de la vista.
La talla fou venuda amb la resta de béns del santuari després de la desamortització de 1835, que exclaustrà els monjos dominics que des de 1611 havien custodiat la casa. L'any 1872 fou recuperada per l'església parroquial de Sant Feliu de Canovelles, on s'hi quedà fins al 1936 on, amb l'esclat de la Guerra Civil Espanyola, es va perdre, com ja he dit.
Clica per provar...